A qui votarem?

Fins ahir jo era dels que tenia clar que per fer saltar pels aires aquesta ferum anomenada "La España de las Autonomías" el què calia era votar el feixista de'n Rajoy a les properes eleccions espanyoles.
Dins del nacionalisme català encara hi tenim massa ressentiment i ni CIU ni ERC tenen dirigents capaços de pensar primer en el País abans que en lluites partidistes. A hores d'ara és més que probable que les cúpules dels dos partits s'estiguin comparant els calçotets que portaran el dia que, després de les eleccions, vagin a Madrit a oferir els seus serveis i el seu sentit d'Estat (espanyol, que d'això sí que en tenen) al cap de la poltrona espanyola, sigui qui sigui.
Que ens fa falta un altre Macià que aglutini la massa sobiranista és més que evident i que la societat civil catalana s'allunya de la seva classe política és més que evident, també. Per tot això, jo pensava fins ahir que possiblement un vot a Rajoy era l'únic que podia sacsejar les consciències de tants botiflers desamparats que corren per casa nostra.
Perquè, tot i que no deixin de ser propostes electoralistes en període de pre-campanya, que el Rajoy ens amenaci de carregar-se la immersió lingüística (la poca que deu quedar) ja ens fa prometre 4 anys més de moviment. Moviment que només fa que crear independentistes que, com dèia l'Otegui (avui a la presó per haver participat en una manifestació - visca la in-justícia espanyola-), el PP crea més independentistes en 4 anys que ningú. I això que el PSOE li va a la caça.
Doncs el tema és que ahir en Salvador Cardús deia a l'Avui que aquesta opció no faria més que refermar el Tripartit Català a la Generalitat de Dalt (i té més raó que un sant). I és bo, això?
Si volem arribar a convocar un referèndum d'autodeterminació caldrà una majoria parlamentària de la que no es poden salvar ni ERC ni CIU, es miri com es miri. No sé jo si mantenir ERC a la poltrona ens ajudarà a assolir els nostres reptes dels propers anys.
Quina llàstima i quina ràbia que em fot ERC. En just 5 anys han llançat per la borda el líder més carismàtic que hi havia en tot el panorama polític ibèric. I estem d'acord que la campanya espanyola contra el Carod-Rovira ha estat de campionat però a Catalunya això no ha fet més que donar-li vots, l'estavellada que s'ha fotut ha estat per mèrits propis i del seu partit.
I, ho sento molt, però els errors són d'estratègia flagrant: Algú em pot dir si en algun altre lloc del món, un partit independentista és capaç de posar-se com a objectiu canviar l'Estatut que regula la seva submissió amb l'Estat que el domina enlloc d'anar de cara a barraca.
Així és el nostre País. Els independentistes reformen estatuts, els nacionalistes fan el que sigui per rebaixar-los i de la resta millor ni parlar-ne que encara acabaríem plorant.